CINEMA

2n Trimestre

ANÀLISI DE PEL·LÍCULA 
Un monstruo viene a verme - J.A Bayona

Director: Juan Antonio Bayona

Biografia del director :  Juan Antonio García Bayona (Barcelona, 9 de maig de 1975), conegut amb el nom de J. Bayona, és un director de cinema català. Format a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, on va cursar l'especialitat de director, va començar la seva carrera com a director de videoclips i anuncis de televisió.

El seu primer llargmetratge, L'orfenat, s'estrenà al Festival Internacional de Cinema de Canes el 20 de maig de 2007 amb un gran èxit de públic i recaptació. Fou nominada a 14 Premis Goya l'any 2008, dels quals en guanyà 7, incloent-hi el de millor director novell per Bayona.

El seu segon llargmetratge, The Impossible, protagonitzada per Ewan McGregor i Naomi Watts, ambientat en el Tsunami de l'Oceà Índic de 2004, fou nominat a 14 Premis Goya, dels quals en guanyà 5, incloent-hi el de millor director. Watts també fou nominada al Globus d'Or a la millor actriu dramàtica i a l'Oscar a la millor actriu.

El seu tercer llargmetratge, és anomenat Un monstruo viene a verme.

Gènere: Drama.

Corrent cinematogràfica o moviment: Fantàstic

1.Argument:  Conor O'Malley és un noi que als seus 13 anys ha hagut d'assumir moltes responsabilitats. Després de la separació dels seus pares i la greu malaltia que pateix la seva mare, s'ha vist obligat a prendre les regnes de la seva llar. A més, a causa del assetjament escolar que pateix a l'escola, ha creat un món de fantasia ple de fades, follets i altres criatures meravelloses, que li permet escapar de la seva rutina i superar les seves pors. Perquè fins i tot en el seu propi ambient familiar, la seva inventiva ha d'enfrontar fins i tot amb la visió de la seva freda i calculadora àvia.

A través de la finestra de la seva habitació, el jove pot albirar un teix, un vell arbre que porta a peu milers d'anys. Uns minuts després de la mitjanit, Conor desperta i es troba amb un monstre (a través del vidre. Però no es tracta de la aterridora criatura que ell esperava, la qual apareix en el malson que té gairebé totes les nits des que la seva mare va començar el dur i inacabable tractament contra el càncer. No, aquest monstre és molt diferent, i vol el més perillós de tot: la veritat.

2. Recursos visuals: 

-Plans: En la pel·lícula els primers plans cobren molta importància entre els personatges, ja que el director opta per remarcar cada expressió del personatge per poder transmetre-la al públic de forma més eficaç. També veiem algun que altre pla general que s'han fet servir sobretot en moments en els que el montstre apareix, per tal de dotar-li d'importància, ja que está molt ben aconseguit i aconsegueix atemorir a l'espectador amb la seva inmensitat.

-Moviment de la càmera: El moviment de càmera és sutil però a vegades impredescible per tal de poder donar al film més força.

-Posada en escena: El director insisteix en fabricar un lloc on l'espectacularitat de la posada en escena està aquí per dotar d'ànima al que suposadament intranscendent. La ficció arma el caos de la realitat. Per tant, trobem que ja la posada en escena és d'una forma fantàstica en llocs que podrien ser reals, però amb el seu suposat tó de magia.

-Actors: Lewis MacDougall (interpretant al protagonista Connor), Sigourney Weaver (l'àvia del noi), Felicity Jones (la mare del noi), Liam Neeson (el monstre), Toby Kebbell (el pare del noi), Geraldine Chaplin (directora de l'institut del noi), James Melville (un dels nois que abusen del protagonista), Garry Marriott, Joe Curtis, Kai Arnthal, Max Gabbay.

-Continuïtat: La continuitat en la pel·lícula és una part molt important, ja que trobem que hi ha bastants moments que representen històries, o pensaments o somnis i això amb recursos tècnics s'han de diferenciar molt bé de la història principal del film per no confondre el públic. Bayona fa servir molt bé aquests recursos ja que malgrat els mometns diferenciats que hi ha de la històeria principal, podem diferenciar-los perfectament.

-Escenografia: La major part del temps en la pel·lícula podem comprovar que hi ha quatre  espais als que major temps es recorre durant la pel·lícula: la casa de Connor, el cementiri on es troba l'arbre, la casa de l'àvia i l'institut. Encara que hi ha alltres escenografies que estan en un moment clau com el parc d'atraccions al que Connor va amb el seu pare.

-Recursos estilístics: El que més capta l'atenció de l'espectador és el gran treball de post producció i elements difgitals tan acurats i ben aconseguits. Sobretot en el monstre, que arriba a l'espectador amb un munt de detallisme i uns ulls de color taronja que semblen gairabé reals i plens de sentiment.

-Banda sonora: L'encarregat de la música de la pel·lícula és Fernando Velázquez. és una banda sonora totalment dramàtica i els instruments que s'utilitzen més són el piano i la guitarra per aguditzar el sentiment de tristesa a l'espectador.

-To del llenguatge: El tó també té variacions ja que en moltes parts de la pel:lícula hi ha molts crits i plors com en l'altra part de la pel·lícula s'utilitza una parla més bé silenciosa i íntima.

-Llum: No trobem uns grans focus de llum, gairabé durant tota la pel·lícula hi ha poca llum, i només trobem molta llum en els primers plans, per veure molt bé l'expressió dels personatges. Això també te a veure amb el dramatisme que hi trobem, ja que això fa relació a l'angoixa que es vol transmetre al públic.

-Color : Els colors que predominen al llarg de l'història són més foscos i ocres, ja que volen representar una tristesa i depresió constant, a causa de l'enfermetat de la mare i el bullying que li fan al nen. Els colors fan molt a la pel·lícula, ja que si fossin colors alegres potser no ens pendriem el film tan seriosament.

-Vestuari: Els vestuaris són més típics de l'època en la qual esta inspirada l'història i a més és un vestuari més de poble.

3.Tria un personatge i fes la descripció:  L'avia de Connor O'Malley  és una dona que va cobrant importància al llarg del film. Ja que en un principi no se la donem especialment perquè no pensem en un final tràgic, i per tant pensem que serà un personatge passatger, i que el protagonista finalment es quedarà amb la seva mare curada. Però quan anem veient la pel·lícula podem anar comprovant que l'àvia va apareixent més i que poc a poc va acostant-se més al seu net. Al principi la veiem com a la dolenta, ja que ella i el noi no tenen una molt bona relació, però cada vegada ens anem adonant que és un del personatges més importants de la pel·lícula, que només l'importa el benestar de la seva filla i del seu net i que fará el posible per gaudir-lis tot el seu temps. Al final ens adonem que ella ha estat la que millor ha tractat a Connor, la que ja sabia el seu destí i per tant ha fet el possible perquè el protagonista pugui ser feliç al seu costat. És un personatge que ens deixa clar un dels lemes de la història: ''Ni els dolents són tan dolents, ni els bons són tan bons''.

4.Tria una escena per explicar-la La escena que em sembla més interesant és en la que Connor destrossa el menjador de casa de la seva àvia. Ja que ningú li castiga i realment el que vol Connor O'Malley és que li castiguin perquè sap quie té la culpa i se sent culpable per tot el que passa. En tot el film l'únic que busca el nen és rebre el seu càstig per voler que tot s'acabi, inlcús si això implica que la seva mare mori.



Fitxa pel·lícula: BASQUIAT

Títol de la pel·lícula: Basquiat

Any: 1996

Director: Julian Schnabel

Biografía del director: Julian Schnabel (nascut a Nova York el 26 d'octubre de 1951) és un pintor i director de cinema nord-americà d'origen jueu. Les seves tres pel·lícules (Basquiat, Abans que es faci fosc i L'escafandre i la papallona) l'han portat a ser premiat a Cannes com a millor director ia ser condecorat o nominat als Globus d'Or, als BAFTA, als César i al Festival Internacional de Cinema de Venècia. Com a artista plàstic es va donar a conèixer pels seus plate paintings ("pintures amb plats", en espanyol), que han rebut crítiques dispars, i sol clasificársele com a part del moviment anomenat Bad Painting (pintura dolenta), que és una de les corrents del neoexpressionisme. La seva obra s'exhibeix en molts dels principals museus del món.

Gènere: Drama | Biogràfic. Pintura. Años 80

Corrent cinematogràfic: Cinema d'autor.

Repartiment: Jeffrey Wright, David Bowie, Dennis Hopper, Gary Oldman, Courtney Love, Benicio del Toro, Willem Dafoe, Michael Wincott, Claire Forlani, Parker Posey, Tatum O'Neal.

Argument: Biografia de Jean-Michel Basquiat, un jove pintor avantguardista que pintava graffitis a Brooklyn i va arribar a ser un dels personatges més controvertits i famosos de la pintura contemporània mundial. Després de ser descobert per Andy Warhol a principis dels 80, les seves exposicions es van convertir en un esdeveniment dins el món artístic novaiorquès. Mentre els seus quadres eren adquirits per importants museus i col·leccionistes privats, ell, incapaç de pair un èxit tan fulgurant, es va submergir en el món de les drogues. Addicte a l'heroïna, va morir d'una sobredosi als 27 anys.

El nostre curt

La idea principal de la nostra pel·lícula és demostrar que les persones riques, davant les pobres, tenen compassió per elles encara vivint en un món de postguerra, on les persones sense diners i sense posició social, eren despreades per la majoria de la població.

Guió Técnic

1 Pla: Rosetta trista, de perfil en un banc. (Primer Pla)

2 Pla: Rosetta continua trista, de front. (Primer Pla)

3 Pla: Rosetta segueix al banc. (Pla General)

4 Pla: Rosetta en el banc. (Pla Mitjà)

5 Pla: Apareix una noia rica i passa per davant de Rosetta. (Pla General)

6 Pla: La noia rica (Felicciana) posa mala cara a Rosetta. (Primer Pla)

7 Pla: Rosetta s’incomoda per la mirada de Felicciana. (Pla Mitjà)

8 Pla: Felicciana s’en va. (Pla General)

9 Pla: Rosetta s’entristeix. (Primer Pla)

10 Pla: Rosetta s’aixeca del banc. (Pla Detall)

11 Pla: Rosetta troba una moneda. (Pla General)

12 Pla: Rosetta mira la moneda. (Pla Detall)

13 Pla: Rosetta agafa la moneda i s’en va corrents (Traveling)

14 Pla: Gia està jugant amb la nina, s’escolta a Rosetta cridant el seu nom. (Pla Sencer)

15 Pla: Gia contesta a Rosetta. (Primer Pla)

16 Pla: Rosetta explica a Gia que ha trobar una moneda. (Primer Pla)

17 Pla: Gia s’aixeca i llença la nina. (Pla Sencer)

17 Pla: Gia li diu que vol una nina nova. (Primer Pla)

18 Pla: Rosetta li diu que no poden, que han de comprar menjar. (Primer Pla)

19 Pla: Gia li diu que té raó. (Primer Pla)

20 Pla: Cara trista de Rosetta (Primer Pla)

21 Pla: Gia va a agafar la nina que ha llençat abans. (Pla Detall)

22 Pla: Rosetta li diu que es doni presa. (Pla Mitjà)

23 Pla: Gia li diu que ja va. (Pla Sencer)

24 Pla: Gia i Rosetta van a comprar menjar. (Pla General)

25 Pla: Rosetta i Gia compren pa a una botiga. (Pla Mitjà)

26 Pla: Les germanes surten de la botiga. (Pla General)

27 Pla: Estan les germanes caminant i es veu a Felicciana caminant apunt de pasar per davant d’elles (Traveling)

28 Pla: Totes tres es troben (Pla Mitjà)

29 Pla: Felicciana li somriu a rosetta. (Primer Pla)

30 Pla: Rosetta es dona compte de que Felicciana ha deixat caure la moneda per que elles podesin comprar menjar. (Primer Pla)

Guió Literari

Rosetta: Gia, Gia!!

Gia: Cosa? (Què?) O Che succede? (Que passa?)

Rosetta: Ho trovato 1 moneta! (He trobat una moneda)

Gia: Meraviglioso! (Noi?) Siamo in grau vaig acquistare 1 nuova bambola (Podem comprar una nova nina!).

Rosetta: Ma piccola, dobbiamo usar-la per comprare dil Cibo. (Però petita, hem de utilitzar-la per comprar menjar)

Gia: Oh, é vero (Oh, és veritat)

Característiques del neorealisme italià

EL CONTINGUT

Es va reflectir amb total transparència Itàlia trist, en blanc i negre i famolenca de la postguerra, la resistència i els caiguts en la contesa. No obstant això, aquesta temàtica no va suposar, ni molt menys, una novetat en la història del cinema. La veritable grandiositat d'aquest moviment es va referir específicament al seu estil.

En aquesta tessitura, alguns cineastes van decidir buscar l'objectivitat en les seves històries i, en molts casos a manera de documental, mostrar la realitat més autèntica. El cinema italià es va proposar narrar la crònica de la quotidianitat de la Itàlia de postguerra. Va adquirir així, un compromís social, donant testimoni de la realitat en mostrar el que, fins aquell moment, s'havia ocultat. Es va convertir en una denúncia social contra la crueltat, l'atur, les condicions infrahumanes, la situació de la dona i dels més petits. Va desaparèixer l'obligatorietat del final feliç, propi de la indústria americana. Es buscava fer pensar a l'espectador i fer-lo conscient de l'entorn en el qual vivien.

Es va forjar d'aquesta manera una relació nova entre el públic i l'artista, el director era conscient que podia ajudar al seu país i que el cinema podia canviar les coses. 

LA TÈCNICA

Aquestes produccions, pel que fa a la posada en escena i realització, estaven marcades per la precarietat de recursos tècnics. Es va proposar com un cinema més auster, el que no vol dir el mateix que pobre.

L'austeritat sorgia tant de les condicions en què calia treballar com d'un propòsit voluntari de mostrar les coses com són. No s'utilitzaven els estudis de gravació sinó que es va recórrer fonamentalment a escenaris naturals sense cap tipus d'ambientació artificial, sense decorats, o millor dit, en un decorat autèntic, com els carrers, cases, espais públics, etc. Es va reduir la il·luminació al mínim, l'estil fotogràfic era bastant rude. Poques vegades es treballava amb equips de so, no es recollia so directe, sinó que es realitzaven els doblatges, el que permetia major mobilitat de la càmera. Es van començar a veure moviments de càmera en mà.

Es buscava reduir al mínim la fragmentació de les preses, recorrent així a preses de major llargues, de més durada, per tal de mostrar una realitat més versemblant, és a dir, les accions sense tall, respectant les normes de continuïtat.

ACTORS

No s'utilitzaven actors reconeguts, sinó que en molts casos, eren els autèntics protagonistes, els personatges reals i relataven les seves pròpies experiències. No hi havia cabuda en aquest cinema per a les estrelles, sinó que les persones narraven les seves vivències, i s'interpretaven a si mateixos. Van protagonitzar aquestes obres les classes populars, els grups marginals de la societat que poques vegades havien ocupat un lloc tan preeminent en cinema. Van aparèixer a més, dos nous tipus de personatge: la dona i el nen.

EL SENTIMENT SOBRE LA IMATGE

Els directors atorgaven major importància als sentiments que a la composició icònica, però sense menysprear aquesta. De la mateixa manera, el guió tenia gran rellevància ja que l'hi considerava focus fonamental d'expressió, de manera que el pes dels diàlegs era element vital. Se solia utilitzar el dialecte (Itàlia posseeix molts) com a forma de llenguatge més essencial i autèntic.

EL RECURS DE LA IMPROVISACIÓ 

Aquest era un recurs indispensable, ja que per descriure la realitat calia entendre la seva naturalesa dinàmica. Per això, no hi havia rigidesa, tot era flexible i canviant.

LA POSICIÓ MORAL

Totes les cintes expressaven una fulgurant necessitat de sinceritat, de descripció crua de la realitat; I sempre amb un fi didàctic a nivell moral. Molts dels directors neorealistes eren propers al Partit Comunista Italià, que tants fidels arrossegar durant dècades a Itàlia. El cinema neorealista tenia una sèrie de principis morals (entre els quals destaca la importància de l'home) que seguien una línia d'origen cristià.

EL SENTIT DE LA PROTESTA

El seu objectiu era impulsar el setè art no com una forma d'entreteniment, sinó com a mètode de crítica, com a instrument polític.


Storyboard

El cartell
En el nostre cartell hem volgut remarcar els elements més importants, que són, les germanes amb la força de l'amor per la familia, la pobresa, i la caritat. Per tant hem volgut començar amb un fons fosc, un gris gairabé negre, ja que la pel·lícula no és feliç, sinó que tot el contrari. La protagonista está destacada una mica més gran i els personatges secundaris están en la mateixa mida. Vam pensar en marcar les bores dels personatges en blau, ja que és un color intermig, ni trist, ni feliç, i amb una mica d'esperança, ja que al final de la nostra pel·lícula es pot veure com el contrast de la tristesa per la pobresa de la postguerra, finalment, amb caritat d'una noia que al principi sent despreci, però que en el seu arrepentiment tira una moneda a la noia pobra, desaparegui. A més es transmet també la pobresa per la gana, ja que la germana petita podem observar que en les seves mans té una nina destrossada i a més está gaudint molt amb un trosset de pa. El títol l'hem possat amb lletres romanes, grans (i la traducció en petita) i grogues, ja que és com un toc de llum en tota la foscor i al fons hem possat amb poca opacitat el que se suposa que és l'element més important del curt, una moneda, que realment és la que ens transporta al llarg del film. Per últim, van creure convenient possar els noms dels persoatges en un taronja tirant a marró, i els noms de la producció en groc, que feia conjunt amb el títol.

Per últim, ens sembla convenient posar les imatges dels cartells en els que ens hem fixat del neorealisme italià per tal de dur a terme el nostre:




Altres corrents cinematogràfics

Cinema sovietic
El cinema rus i soviètic va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu. Ha conegut una important crisi durant els anys 1990 i compta, des de mitjans dels anys 2000, de nou entre les cinematografies europees més prolífiques.
Les principals característiques estètiques d’aquest tipus de
cinema són: l’exaltació del muntatge com a principal recurs estètic; el realisme de les seves imatges amb un to volgudament documental i llunyà del artifici propi de Hollywood; la tria de temàtiques revolucionàries i d’exaltació obrerista i patriòtica com a principals línies argumentals; i finalment la incorporació de la massa anònima com a protagonista de les històries que es converteixen en drames corals. Aquest corrent estava en contra de l’ús creatiu del cinema sonor, de fet els principals directors del cinema soviètic van firmar l’any 1928 un manifest assenyalant els perills de que la paraula i els diàlegs esclavitzessin la llibertat creativa del muntatge, postulant un ús antinatural i asincrònic del so.

Els autors més importants van ser Serguéi Eisenstein, Lev Kuleshov, Vsévolod Pudovkin y Dziga Vértov.

Pelicules que predominen:
Oktyabr/ Octubre (S. M. Eisenstein, 1925)
Konets Sankt-Peterburga/ La fi de Sant Petersburg (Vsevolod Pudovkin, 1927)

Surrealisme
El surrealisme és un moviment que va sorgir a partir del dadaisme en els anys 1920 i que va trencar els esquemes tradicionals d'expressió del moment. Es tractava de treure el subconscient a flotació, sorgeix de la necessitat de manifestar la inconformitat per les normes. Era la forma de protesta que tenia l'artista davant la decepció amb la seva realitat i la llibertat d'expressió del subconscient. El seu precedent el trobem en el cinema d'avantguarda de caràcter cubista i dadaista, com el "Ballet Mecànic" de Fernand Léger. També pretén escandalitzar i exterminar la societat burgesa a la qual consideren mesquina. Els cineastes porten les seves idees per sobre de la comprensió de les persones que no estaven acostumades a aquest tipus de realització. Els cineastes expressen de manera subjectiva el que desitgen, el que es troba dins de les seves ments. Expressen les seves idees sense lligams socials i no limiten la seva creativitat a prejudicis socials. El surrealisme és la imaginació com a pauta a seguir, l'home no té límits. 
Les característiques principals d'aquest tipus de cinema són la creació al marge de tot principi estètic i moral, la fantasia onírica, l'erotisme lícit i la confusió en espais i temps. Les tècniques utilitzades són els fosos accelerats, càmera lenta, unions arbitràries entre plans i angulacions poc comuns, encadenats el principal objectiu és destacar el món dels somnis i l'inconscient.

Els autors surrealistes mes importants van ser: Salvador Dalí, Luis Buñuel, Fernand Leger,  Antonin Artaud...

Pelicules que predominen:
Un Chien Andalou/ Un gos andalús (Luís Buñuel i Salvador Dalí, 1929)
L’ ge d’Or/ L’edat d’or (Luís Buñuel i Salvador Dalí, 1930)

Expressionisme
És un corrent artístic que va aparèixer a Alemanya en els últims anys del segle XIX i els primers del XX com una reacció davant els models que havien prevalgut a Europa des del renaixement, particularment en les acadèmies de Belles Arts.
La història del segle XX apareix indefectiblement banyada de negativitat. El final de la Primera Guerra Mundial i el repartiment dels mercats entre les potències vencedores van deixar a Alemanya en un estat d'incertesa política i moral, agreujat per l'impacte d'una forta recessió econòmica. N'hi ha que ho recorden com el segle més terrible de la història, altres el consideren un segle de matances i de guerres. Dumont diu que "ha estat el segle més violent de la història humana". En aquest context de negativitat sorgeix l'expressionisme, aquest apareix com la primera manifestació o com la primera reacció, que testimonia l'estranyament del món i la crisi que estava travessant el positivisme.
Com a caracteristiques principals trobem el predomini de les ombres sobre la llum, l'atmosfera bromosa i
ombrívola que caracteritza la tradició mítica i fantàstica de l’univers d'aquest
corrent de cinema. Les perspectives esgarrades i decorats gòtics que accentuen
la sensació d'amenaça que emmascara tota la posada en escena. Il·luminació
artística i creativa, on els blancs i negres violents configuren la confusió i l'angoixa
que viuen els personatges. Pel que fa a il·luminació es pot remarcar també que
l'expressionisme fa servir un sistema totalment artificial i antinatural, fugim del
realisme d'altres corrents cinematogràfiques europees contemporànies. Posada
en escena volgudament poc realista, aconseguida amb roba pintada, de manera
inharmònica, contravenint totes les regles de la perspectiva. Aparença dels actors
gairebé fantasmagòrica, més caricatura que de personatges reals, vestits i
maquillats de manera estranya i de forma exagerada. Els personatges acaben
convertits en una forma abstracta més que es confon amb el decorat.

Els autors mes importants son:
Friedrich Wilhelm Murnau,  Fritz Lang , Georg Wilhelm Pabst.

Películes que predominen:
Metropolis/ Metropolis (Fritz Lang, 1926)
Nosferatu, eine Symphonie des Grauens/ Nosferatu (F.W.Murnau, 1922)



Dogma 95
Dogma 95 (en danès Dogme 95) és un moviment fílmic desenvolupat el 1995 en Dinamarca i el nord d’Alemanya.
Els directors es comprometien a tractar les seves pel·lícules respectant una sèrie de normes estrictes a partir de les quals buscaven trobar la veritat profunda. Les pel·lícules filmades d'acord a aquest moviment han de ser filmades en escenaris naturals evitant les escenografies armades en els estudis, amb càmera en mà o a l'espatlla, gravada amb so directe i sense musicalitzacions especials.
Per a aixecar-se en contra del cinema individualista, presenta una sèrie de regles indiscutibles conegudes com el vot de castedat.
Les característiques principals d’aquest corrent poden ser algunes com el rodatge realitzat en exteriors, accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori), el so no ha de ser produït separat de les imatges i viceversa. (No es pot utilitzar música, excepte si està present en l'escena en la qual es roda), la càmera ha de sostenir-se amb la mà. Qualsevol moviment -o immobilitat- aconseguit amb la mà estan autoritzats, la pel·lícula ha de ser en color. La il·luminació especial no és acceptada. (Si hi ha poca llum, l'escena ha de ser tallada, o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera).
Els trucatges i filtres estan prohibits.
La pel·lícula no ha de contenir cap acció superficial. (Morts, armes, etc., en cap cas).
Els canvis temporals i geogràfics estan prohibits. (És a dir, que la pel·lícula succeïx aquí i ara).
Les pel·lícules de gènere no són vàlides.
El format de la pel·lícula ha de ser en 35 mm.
El director no ha d'aparèixer en els crèdits.

Els autors més importants del corrent són: 
Lars von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Søren Kragh-Jacobsen.

Les pelicules mes importants són:
Festen. Thomas Vinterberg, 1998. 
Idioterne. Lars von Trier, 1998. 
Mifunes sidste sang. Søren Kragh-Jacobsen, 1999. 
The King Is Alive. Kristian Levring, 2000. 
Lovers. Jean Marc Barr, 1999. 
Julien Donkey-Boy. Harmony Korine,1999. 


Cinema d’autor
El cinema d'autor és el cinema en el qual un director crea la seva obra sense cap mena de limitació. Això li permet plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. En el cinema d'autor, l'autor es reconeix per alguns trets típics de les seves obres.
El cinema d'autor és un punt intermedi entre el narratiu i el no-narratiu. És a dir, en les pel·lícules d'autor ens trobem amb uns personatges i una trama, però en aquest tipus de cinema no és tan important el que s'explica, sinó com s'explica. Els directors-autors, que moltes vegades escriuen els seus guions, utilitzen una sèrie de recursos com salts abruptes, preses molt llargues, plànols estranys.
Aquesta afany de sorprendre i sortir de la norma buscant noves formes d'explicar les coses, no és una qüestió d'esnobisme o de ser més o menys modern. Aquests directors el que pretenen és imprimir en les seves pel·lícules seu segell personal, el seu punt de vista sobre la vida, deixant de banda la història i centrant-se en la psicologia dels personatges.

Els autors amb les seves pelicules corresponents mes importants d’aquest corrent son:
Amarcord (Federico Fellini, 1973)
Andrey Rubliov/ Andrei Rubliov (Andrey Tarkovskiy, 1966)
Smultronstället / Maduixes silvestres (Ingmar Bergman, 1957)
La nuit américaine/ La nit americana (François Truffaut, 1973)
Der Amerikanischke Freund/ L’amic americà (Wim Wenders, 1977)
Eraserhead/ Cap esborrador (David Lynch, 1977)
Zelig (Woody Allen, 1983)
The Pillow Book (Peter Greenaway, 1996)





Nouvelle vague i free cinema
Moviment aparegut a França al final dels anys 1950. El terme apareix sota la ploma de Françoise Giroud a L'Express del 3 d'octubre de 1957, en una enquesta sociològica sobre els fenòmens de generació. És reprès per Pierre Billar el febrer de 1958 a la revista Cinéma 58'. Aquesta expressió és atribuïda a les noves pel·lícules distribuïdes el 1959 i principalment aquells presentats al Festival de Canes d'aquell any.
Posseeixen així mateix un reflex de la tristesa de la vida urbana absolutament mecanitzada, denuncien l'aïllament de l'ésser humà, malgrat els avenços socials, mostren un compromís social valent amb un enfocament humà, i demanen un cinema autènticament independent, tot això explicat de manera realista.

Els directors eren molt crítics amb tots els models clàssics i amb les estructures narratives tancades.

Els artistes mes importants d’aquest moviment son:
François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Jacques Rivette o Éric Rohmer.





Cinema español
La primera filmoteca del món de fundar a Suècia el 1933. A la resta d'Europa i Estats Units apareixen al llarg dels anys 30. A Espanya la filmoteca es va crear el 1953, 20 anys després de la primera. A València es crea en els anys 80. Les filmoteques s'encarreguen de conservar el patrimoni cinematogràfic, de restaurar i divulgar les pel·lícules. El material de la pel·lícula és molt inestable i perible, per això deu tenir una bona conservació. El 80% de les pel·lícules que es van realitzar entre 1894 i 1914 a nivell mundial s'han perdut. A Espanya s'ha perdut el 90% de les pel·lícules en aquest mateix període.

Els artistes mes importants amb les seves peliculea corresponents mes importants son:
Mujeres al borde de un ataque de nervios (Pedro Almodóvar, 1988)
Muerte de un ciclista (Juan Antonio Bardem, 1955)
El Verdugo (Luis García Berlanga, 1963)
Bienvenido Mr Marshall (Luis García Berlanga, 1953)
El espíritu de la colmena (Víctor Erice, 1973)





Cinema català
La primera exhibició cinematogràfica a Catalunya va tenir lloc el 5 de maig de 1895 a Barcelona, quan es va presentar el cinetoscopi de Thomas Alva Edison a la Plaça de Catalunya. Les primeres exhibicions del Cinematògraf dels germans Lumière es van realitzar a la Rambla de Barcelona el desembre de 1896.

El pallasso i el führer (Eduard Cortés, 2007)
El cant dels ocells (Albert Serra, 2008)
Bucarest, la memòria perduda (Albert Solé Bruset, 2008)

Tres dies amb la família (Mar Coll, 2010)

DRAC MÀGIC:
Gèneres cinematrogràfics

Cinema fantàstic

El cinema fantàstic és aquell gènere de pel·lícules que empra trames on juga un paper important la màgia, els mons de fantasia, les criatures inexistents o les aventures ubicades en un marc no realista. Està fortament influït per la literatura fantàstica, de la qual neix.

Pelicules destacades:

King Kong / King Kong (Arthur C. Schoedsack y Merian C. Cooper, 1933)

Jason and the argonauts (Don Chaffey, 1963)

Conan the Barbarian (John Milius, 1982)

The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring / El Senyor dels anells: La comunitat de l'anell (Peter Jackson, 2001)

Terror

El cinema de terror és un gènere fílmic que busca causar por i angoixa en l'espectador. Els temes principals es poden agrupar en quatre grans blocs:

-Els morts que no han mort

-Els monstres i criatures fantàstiques

-Els éssers humans pertorbats o modificats

-Els tirans o persones que excedeixen els seus límits

Pelicules destacades:

Frankenstein (James Whale, 1931)

Alien (Ridley Scott, 1979)

The Shining / La Resplendor (Stanley Kubrick, 1980)

Ringu/ The Ring (El cercle) (Hideo Nakata, 1998)

Ciència-ficció

La ciència-ficció és un gènere literari de ficció molt ampli on els relats sovint ens presenten l'impacte d'avanços científics i tecnològics, presents o futurs, sobre la societat o els individus, acompanyat d'aventures i de situacions emocionants i increïbles.

Pelicules destacades:

2001 a Space Odyssey / 2001: una odissea de l’espai (Stanley Kubrick, 1968)

Star Wars / La guerra de les galaxies (George Lucas, 1977)

Blade Runner (Ridley Scott, 1982)

Matrix (germans Wachowski, 1999)

Cinema negre/ thriller

El cinema negre o film noir és un gènere cinematogràfic que es va desenvolupar als Estats Units durant els anys 1940 i 1950, que es caracteritza per ser depriment i amb falta d'ideals i estar ple d'ombres.

Thriller és un recurs literari i un ampli gènere de literatura, cinema, televisió i videojocs, que inclou nombrosos i freqüentment solapats subgèneres, l'objectiu principal és mantenir el lector a l'expectativa, generalment en un estat de tensió, del que pugui ocórrer-li a els personatges i, per tant, atent al desenvolupament del conflicte o nus de la narració.

Películes destacades:

The Big Sleep / El son etern (Howard Hawks, 1946)

The Third Man / El tercer home (Carol Reed, 1949)

Pulp fiction (Quentin Tarantino, 1994)

Sin City (Frank Miller's Sin City) (Robert Rodriguez, Quentin Tarantino, Frank Miller, 2005)

Cinema bèl•lic

El cinema bèl·lic és un gènere cinematogràfic que centra la seva història en guerres. Des de la seva invenció, va quedar patent que el cinema podia ser un mitjà que permetés arribar a grans quantitats de gent d'una manera ràpida i relativament senzilla.

Películes destacades:

Paths of Glory (Stanley Kubrick, 1957)

Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979)

Saving Private Ryan / Salveu el soldat Ryan (Steven Spielberg, 1998)

Black Hawk Down / Balck Hawk abatut (Ridley Scott, 2001)

Comèdia

La comèdia és un dels gèneres clàssics del teatre i d'allà s'ha estès a altres arts com el cinema. Es caracteritza per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d'humor o d'ironia. A vegades es construeix una comèdia com a paròdia d'una altra obra.

Películes destacades

A Night at The Opera / Una nit a l’òpera (Sam Wood, 1935)

Monty Python's The Life of Brian /La vida de Bryan (Terry Jones, 1979)

As Good As It Gets / Millor... imposible (James L. Brooks, 1997)

Airplane / Aterra com puguis (Jim Abrahams, Jerry Zucker, David Zucker, 1980)

Melodrama

El melodrama és l'expressió dramàtica del sentimentalisme. Es caracteritza per la intensificació de l'expressió dels sentiments dels personatges, que solen ser esquemàtics i arquetípics, i final previsible i feliç, en el qual triomfen els "bons" mentre els "dolents" es penedeixen de les seves accions. L'interés no es saber com acaba sinó comprovar com es resolien els conflictes al llarg de la trama, plena de sorpreses i cops d'efecte, per arribar al final esperat.

Pelicules destacades:

Casablanca (Michael Curtiz, 1942)

Love Story (Arthur Hiller, 1970)

Out of Africa/ Memories d’Africa (Sidney Pollack, 1985)

The Piano (Jane Campion, 1993)

Western

El western és bàsicament un gènere cinematogràfic, tot i que s'origina com un gènere literari, l'acció del qual se situa al Far West, principalment durant la segona meitat del segle XIX. Aparegut des dels primers anys del cinema mut, és un gènere essencialment clàssic, vinculat sobretot a la indústria cinematogràfica de Hollywood.

El gènere western ha sabut mostrar les tensions entre l'individu i la comunitat; entre ramaders i agricultors; entre els indis, els colons i els militars (coneguts en el mitjà com "pells roges", "cares pàlides" i "casaques blaves", respectivament); entre l'oest rural i l'est urbà i industrial.

Pelicules destacades:

The Searchers/ Centaures del desert (John Ford, 1956)

Rio Bravo (Howard Hawks, 1959)

Per Qualche Dollari in Piú/ La mort tenia un preu (Sergio Leone, 1965)

Unforgiven/ Sense perdó (Clint Eastwood, 1992)

Musical

El cinema musical és un gènere cinematogràfic en el qual s'inclouen cançons cantades pels personatges. Aquestes cançons, sovint ballades i coreografiades, solen servir per a desenvolupar la trama o els personatges de la pel·lícula, encara que no sempre sigui el cas.

Pelicules destacades:

Singing In The Rain/ Cantant sota la pluja (Stanley Donen y Gene Kelly, 1952)

Cabaret (Bob Fosse, 1972)

The Blues Brothers (John Landis, 1980)

Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street (Tim Burton, 2007)

Documental

El documental o documentari és un gènere cinematogràfic i televisial, realitzat amb imatges preses de la realitat. L'organització i estructura d'imatges, sons (textos i entrevistes) segons el punt de vista de l'autor determina el tipus de documentari. La seqüència cronològica dels materials, el tractament de la figura del narrador, la naturalesa dels materials -completament reals, recreacions, imatges infogràfiques, etcètera — donen lloc a una varietat de formats tan àmplia en l'actualitat, que van des del documentari pur fins a documentaris de creació, passant per models de reportatges molt variats.

Pelicules destacades:

Berlin, die sinfonie der grosstadt (Walther Ruttmann, 1927)

Nanook Of The North / Nanook l’esquimal (Robert Flaherty, 1922)

Chelovek s kino-apparatom / L’home amb la càmera (Dziga Vertov 1929)

Bowling for Columbine (Michael Moore, 2002)

Animació

El cinema d'animació és una categoria dins del cinema (o de manera global, una categoria de l'audiovisual) que es caracteritza per no recorre a la tècnica del rodatge d'imatges reals, sinó a una o més tècniques pròpies de l'animació. Les tècniques tradicionals d'animació han estat durant molt de temps el dibuix animat (dibuixos plans en dues dimensions fotografiats imatge per imatge) o l'animació en volums (models reduïts o figuretes fotografiades imatge per imatge). Actualment se sol recorre a l'animació per ordinador.

Pelicules destacades:

Fantasia (James Algar, Samuel Armstrong, Ford Beebe Jr., Norman Ferguson, Jim Handley, T. Hee, Wilfred Jackson, Hamilton Luske, Bill Roberts, Paul Satterfield, Ben Sharpsteen, 1940) Toy Story (John Lasseter, 1995)

Mononoke- Hime / La princesa Mononoke (Hayao Miyazaki, 1997)

Frankenweenie (Tim Burton, 2012)

Històric

Cinema històric o cinema d'època és un gènere cinematogràfic caracteritzat per l'ambientació en una època històrica determinada; tant si els fets i personatges representats són reals com si són imaginaris, però versemblants; de manera similar a la novel·la històrica. Les pel·lícules històriques en algunes ocasions són recreacions cinematogràfiques de la biografia d'algun personatges històric rellevant  o adaptacions d'obres literàries (guió adaptat).

Pelicules destacades:

La passion de Jeanne d’Arc/ La passió de Joana d’ Arc (Carl Theodor Dreyer, 1928)

¡Viva Zapata! (Elia Kazan, 1952)

Spartacus (Stanley Kubrick, 1960)

Amadeus (Milos Forman, 1984)

Acció / aventura

El gènere d'acció és una classe d'obres creatives que es caracteritzen per un major èmfasi en emocionants seqüències d'acció que en el desenvolupament del caràcter o de la narració d'històries.

El cinema d'aventures és un gènere cinematogràfic d'ampli abast, ja que engloba altres gèneres cinematogràfics com el western i la ciència-ficció. Mostra un món heroic de combats i aventures, on sol haver-hi molta acció i valors del mite.

Les seves característiques generals són:

-Tractament intranscendent i pseudodramàtic dels conflictes que planteja.

-Les escenes de molta acció: batalles, persecucions sovint es filmen en plans curts.

-Personatges estereotipats i antitètics (un heroi fort, valerós i un dolent)

-Els personatges lluiten per un objectiu: tresor, resolució d'un misteri, rescat de persones.

-Premissa: El bé sempre preval sobre el mal.

-Els protagonistes travessen per obstacles i sofreixen una transformació al llarg de la història.

-L'acció dramàtica ocorre allunyada dels espais quotidians. Sempre en llocs poc usuals: selves, deserts, galàxies, etc.

-Sovint l'acció succeeix en el passat.

-Se li dóna més pes a l'ambientació, vestuari i efectes especials que al guió.

Pelicules destacades:

From Russia with love / Des de Rusia amb amor (Terence Young, 1963)

The Man Who Would Be King / L'home que va poder regnar (John Huston, 1975) 

Die Hard (John McTiernan, 1988) 

Kill Bill: Volume 1 (Quentin Tarantino, 2003)

FITXA TÈCNICA DE "SALVACIÓN"

Salvación
Salvación Tráiler

Nom de la pel·licula: Salvación

Director: Denise Castro
Ha estudiat a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) el Grau Superior de Cinema i Audiovisuals en l'especialitat de Direcció (2002), el Postgrau de Guió de Llargmetratges de Ficció (2003) i el Màster de Direcció Cinematogràfica (2004 ).

Ha dirigit i escrit diversos teasers (Salvation, Sang Jove, Sol), curtmetratges (Dos Dos, I love U, Disparèunia), espots (Escac, Filmoteca, Time Out), videoclips (Domiti, La Mitja Lluna, Dr. Calypso) i videoartes (VITRIOL, Sonia Gómez, Amaranto).

També ha treballat com a assistent de realització en diverses productores de publicitat (Piràmide, RCR, Ovídeo) i he estat productora executiva de la pel·lícula d'Ángel Sala (Mai he estat a Poughkeepsie) així com de diversos espots (Escac, Balañá, Appec).

En l'ESCAC ha estat coordinadora dels esdeveniments culturals (Base Film Festival, Four Corners, Filmoteca), de Màsters i Postgraus (i professora de Pràctiques de Direcció), del Curs Preparatori (i professora de l'assignatura Visionats) així com de la producció externa d'Escándalo Films / ESCAC Films.
Repart: Laura Yuste, Marina Botí, Ricard Balada.
Gèneres: Terror, drama, romàntic
Pais: Espanya, Sitges.
Idioma: Castellà

Any de producció: 2016
Tipus de pel·licula: Llargmetratge

Guió: Denise Castro, Lluís Segura, Laia Soler
Fotografia: José Luis Pulido
Sinopsis: Cris, es la protagonista, una nena de tretze anys, ingressa en un hospital per ser operada a cor obert. Allà coneix a Víctor, un noi de la seva edat també ingressat que diu ser un vampir i que li proposa un altre tipus de salvació per al seu cor: la immortalitat. Cris haurà de lluitar contra la por, contra els metges, contra la seva mare i contra la seva malaltia, i prendre una decisió per a la resta de la seva vida.
Gènere: Fantàstic i pel·licula basada en fets reals.

Ressenyes de pel·lícules

CITIZEN KANE

Citizen Kane o Ciudadà Kane en català és una pel·lícula de gènere dramàtic i neorealisme italià com a corrent cinematogràfic, considerada una de les obres mestres en tota la historia del cinema, dirigida, escrita, protagonitzada i produïda per Orson Welles.

Biografia del director

Orson Welles va ser com he dit, actor, director, guionista i productor de cinema, nascut el 6 de maig de 1915 i mort el 10 d’octubre de 1985, als seus 70 anys. Va ser un nen prodigi nascut a una família ben estant, i va començar la seva carrera artística als 16 anys. Va ser considerat en el seu temps un dels artistes més versàtils dels anys XX en el teatre la radio i el cinema, ja que va obtenir uns grans resultats. Va debutar amb The War of the Worlds als 23 anys ja que la gent va pensar que realment es tractava d’una invasió extraterrestre. Va firmar un contracte amb RKO films al 1941 el quals va aprofitar bé per crear la que es considera actualment una de les millors pel·lícules en la historia del cinema. Després de treure el seu segon film El quart manament va crear un fracàs a RKO films per tant el contracte es va acabar i Welles es va veure obligat a posar-se a treballar amb penúries pressupostaries, però no es va rendir i va gravar el seu tercer film, La dama de Shangai, protagonitzada per la seva dona en aquell moment. Després d’això va exiliar-se  a Europa, per les pressions, però va continuar fent pel·lícules retornant primerament a Shakeapeare, com al seus inicis d’actor. Més tard va poder retornar a Hollywood per continuar fent pel·lícules. Va ser premiat al 1975 per tota la seva carrera artística i finalment al 1985 va morir.

Argument de la pel·lícula

El periodista Jerry Thopson es proposa investigar sobre tota la vida de Charles Foster Kane, un magnat de la premsa increïblement ric, que ha estat passant els seus últims anys de vida a la seva enorme finca Xanadú, on mor pronunciant la seva última paraula: ‘’Rosebud’’, mentre que una bola de neu cau i es fa trossos. Ja que ningú entén aquest últim sentiment abans de morir, el periodista creu que sabent això podria aconseguir molt. Aquest entrevista als seus amics i ex-dona, encara que aquesta, en aquell moment alcohòlica, es nega a explicar-li res. A més, aconsegueix explorar en els documents de Walter Parks Tatcher, el tutor de Kane durant la seva infància. D’aquesta forma i entrevistant a tots els personatges possibles i propers a Charles Foster Kane es desenvolupa el film, ja que en forma de flashbacks es recupera tota la vida del protagonista, gràcies a les entrevistes que fa el periodista.

La vida del protagonista es basa en que Charles passa la seva poca infància sent pobre, ja que quan era un nen la seva mare l’envia amb Tatcher, el tutor de Kane, als Estats Units per ser educat després d’adquirir la tercera mina d’or més gran del mon. Als 25 anys, Kane adquireix tota la riquesa i comença el seu negoci a la premsa i es fa amb el control del periòdic. Es casa amb la seva primera dona, neboda del president, però amb la qual es trenca el matrimoni amb els anys i quan s’adona de la infidelitat de Kane el deixa. Després es casa amb la seva amant després de la mort de la seva ex-dona i fill. Obliga a la seva amant a exercir de cantant d’òpera encara que ella no tingués talent, i després li dona permís per abandonar quan ella fa un intent de suïcidi. Després d’un temps d’avorriment i aïllament ella decideix deixar el seu marit, i a partir d’aquí, Kane passa la resta de la seva vida sol vivint a la seva enorme finca on acaba morint.

Recursos visuals

Els plans es un dels recursos que més varien en aquesta pel·lícula i s’utilitzen de forma molt correcta, com per exemple en les primeres escenes de la pel·lícula que em van cridar molt l’atenció. Per mostrar-nos la finca de Charles Foster Kane, al ser tan immensa, Welles opta per donar a l’espectador diferents plans que ajuden a deduir que es tracta d’un lloc molt gran, en comptes de donar un pla general.

Es destaca també els moviments de càmera de la pel·lícula, que ens donen informació contra va passant el temps. Com per exemple en la escena en que se’ns introdueix a la conversació de Thompson amb Susan, l’ultima dona de Charles Foster, des de la claraboia del terrat, és a dir, des de l’exterior com si s’estigués espiant una conversació molt privada, i es que ho és, ja que Susan es nega a explicar res sobre el seu marit, a més, sota els signes de l’embriagues.

Els abundants canvis de plans i espais on es filma la pel·lícula ens donen a entendre el gran treball en la posada en escena, ja que varien molt durant la pel·lícula.

Aquesta pel·lícula esta protagonitzada per Orson Welles que té el paper de Charles Foster Kane, la mare d’aquest, Mary Kane la representa Agnes Moorehead, la seva primera dona Emily Monroe (Ruth Warrick) i la seva segona dona Susan Alexander (Dorothy Comingore), el seu millor amic Jedediah Leland (Joseph Cotten) i altres personatges secundaris com Jery Thompson (William Aland), el periodista, Everett Sloane (Mr Bernstein), etc. Cal dir que van premiar a Orson Welles per la seva actuació professional en la seva primera pel·lícula.

L’àmbit de continuïtat es pot comprovar en l’inici de la pel·lícula en la quals se’ns introdueix en una atmosfera de misteri i una mica de suspens, per donar a saber el que l’espectador no s’espera, i al qual se li transporta directament al castell per ser testimoni de la mort de Foster Kane incloent la seva última paraula avanç de donar el seu últim sospir.

Gràcies a la escenografia es podia deduir en l’ambient en el que ens trobem en el film, ja que si estàvem a punt de contemplar una mort, l’ambient era tenebrós, si estàvem a punt de intercanviar conversacions secretes, l’ambient es tornava misteriós.

Tècnicament parlant, Welles aglutinà diferents recursos estilístics tant del cinema com de la ràdio i del teatre de manera magistral i es convertí en una de les pel·lícules més complexes tècnicament i artísticament parlant.

La banda sonora, està composta per Bernard Hermann.

El llenguatge que s’utilitza és decidit i mordaç. En quant el guió es pot comprovar que les frases i paraules que s’utilitzen no son gens subtils, es tracta d’un llenguatge adaptat a la realitat.

Gracies a la llum es pot donar un joc d’ombres que creen un ambient de major dramatisme i valor psicològic a cadascuna de les escenes com per exemple en l’escena en la que Thompson comença a llegir el diari del tutor de Kane quan era infant, es pot comprovar una escena misteriosa amb totes les llums i ombres que es creen.

La pel·lícula es en blanc i negre, per tant els únics colors que s’observen son la gama de grisos, negres i blancs.

Del vestuari podem destacar que s'utilitzen unes vestidures de, aparentment, bona qualitat, vestits majestuosos, amb unes bones sabates i, de tant en tant, algun que altre barret (tots aquests d'acord a l'època en què es realitza el film, és a dir, que utilitza els mateixos vestidures que s'utilitzaven en els anys 40), tot això en parlar de Kane però per parlar de la resta dels personatges es pot afirmar que cada un portava roba d'acord al seu estatus social, perquè com es pot recordar , al principi, Susan portava roba d'una persona de classe mitjana, mentre que quan es va anar a viure al costat de Kane seus roba i joies van començar a ser cares.

Descripció del personatge

Susan Alexander (segona esposa de Kane):

Aquest personatge fa un gran avenç en la pel·lícula, ja que comença sent un personatge buit a passar a ser un de complet. Amb això vol dir que al principi quan coneix a Charles Foster es una noia segura de si mateixa, comparteix els seus gustos amb Charles i sembla que ho passen bé junts. Tot això fins que es casa amb ell, la relació es comença a dispersar, ja que es deixen emportar per les riqueses, i ella comença a tenir tot el que desitja, per tant l’amor es comença a esfumar, i en aquesta part de la pel·lícula sembla que ella té por a perdre el seu marit ja que amb ell ho te tot: es rica i famosa, i sense ell no es ningú. Però arriba un moment en el que ella fa tot el que ell vol, i en un intent de suïcidi per part d’ella, sembla que la relació es comença a calmar, l’amor s’acaba per complet, i entre ells només sembla que hi ha una relació de companyia i res més. Al final del film, Susan sembla cansada i avorrida de la seva vida. Podem deduir que en aquest moment s’adona que la riquesa no ho es tot, ja que no té ni amor ni companyia, i es quan decideix deixar a Charles i marxar.

Explicació d’una escena

Escena de l’evolució del matrimoni de Charles Foster Kane i Emily Monroe:

Hi ha una escena la qual es la meva preferida, i es en la que es veu l’evolució del matrimoni entre el protagonista i la seva dona. Aquesta escena és interesant de destacar, ja que es una escena composta per unes quantes escenes. Es pot veure el pas dels anys en unes 5 escenes, en les que surten Charles i Emily esmorzant, que era en l’únic moment del dia en el que es veien. Es pot veure el deteriorament de la relació amb el pas dels anys, ja que en la primera escena, es veu Charles dient-li un complit a la seva dona, en la següent no li diu res, en la de després estan en desacord, en l’altre estan discutint, i en la darrera no es dirigeixen la paraula. D’aquesta forma podem veure el pas d’uns 20 anys en uns 20 segons.

Película:
WHIPLASH

A mi personalment aquesta pelicula em va agradar molt. Encara que el fora de camp no cambiés molt i més de la meitat del film estigui gravat en el conservatori, no m'ha fet falta cap lloc més. 

En quant els colors predominants, crec que són bastant foscos, es una película oscura. Els colors són quasi sempre marrons foscos, però jo crec que això te una bona causa. Jo diria que s'utilitzen aquests tons per donar seriositat a la película, ja que encara que estém parlant de musica, o d'un simple instrument, per al protagonista es molt important i seriós aquest tema i penso que donar més foscusitat a la película ens informa que no es un simple instrument, sinó que estém veient algo seriós.

Els plans que s'utilitzen també son importants ja que a mi un, em va fer posar la pell de gallina. Era un en el que el protagonista estaba tocant la bateria amb totes les seves forçes i tota la seva rapidesa, i li començen a sagnar les mans. Llavors no es veu un pla general en que es veu tot, la bateria i el protagonita, sinó que hi ha dos plans detall que ens expliquen molt: En el primer, es pot veure un pla detall de les dos mans del protagonista tocant fins no poder més, amb les mans sagnants, amb les mans tremolant, i es veuren petites gotes de suor callent als tambors de la bateria. En l'altre pla detall surt l'orella del rpotagonista, i com li cau suor per ella. Yo crec que això demostra l'esforç que fa ell, i que vol cumplir el seu somni. Veig molta relació amb aquestes dues parts del cos amb la musica, ja que les mans les necesita per tocar i l'orella per escoltar.